Vida, terra i medi ambient: Diabetis Mellitus

DIABETIS MELLITUS

La diabetis mellitus o diabetis sacarina, sovint denominada simplement diabetis, és un síndrome de metabolisme alterat, deguda generalment a una combinació de causes hereditàries i ambientals, que resulta en un nivell de glucosa a la sang (glucèmia) anormalment elevat (hiperglucèmia).El nivell de glucosa a la sang està controlat per una interacció complexa de nombroses substàncies i hormones del cos, incloent-hi l'hormona insulina, fabricada a les cèl·lules beta del pàncrees. "Diabetes mellitus" es refereix a un grup de malalties que provoquen un nivell elevat de glucosa a la sang degut a defectes de la secreció de la insulina .

“Símbol de la Diabetis Creat

per les Nacions Unides”

TIPUS DE DIABETIS

La diabetis mellitus tipus 1 (DM1) Característicament existeix en l'època primerenca de la vida i es deu a un dèficit absolut d'insulina, producte de la destrucció de les cèl·lules beta del pàncrees per processos auto-immunes o idiopàtics.

La diabetis mellitus tipus 2 (DM2) Es caracteritza per un complex mecanisme fisiopatològic, el tret principal del qual és el dèficit relatiu de producció d'insulina i una deficient utilització perifèrica pels teixits de glucosa (resistència a la insulina).

Altres tipus:

Tipus 3A: defecte genètic en les cèl·lules beta.
Tipus 3B: resistència a la insulina determinada genèticament.
Tipus 3C: malalties del pàncrees.
Tipus 3D: causada per defectes hormonals.
Tipus 3I: causada per compostos químics o fàrmacs.
Diabetis gestacional

LES CAUSES DE LA DIABETIS

Al principi es pensava que el factor que predisposava a la malaltia era un consum alt d'hidrats de carboni de ràpida absorció. Després es va veure que no hi havia un augment de les probabilitats de tenir diabetis mellitus pel consum de hidrats de carboni d'assimilació lenta.

Els cientifics de l’actualitat, es pensen que els factors més importants en l’aparició d’una diabetis de tipues 2 són:

Possibles resistència a la insulina.

Intolerància a la glucosa.

Excés de pes.

Falta d’excercici.

Per a la diabetis tipus 1 prevalen, fonamentalment, l'herència genètica, o bé, alguna malaltia que influeixi en el funcionament del pàncrees.

TRACTAMENTS

Tant en la diabetis tipus 1 com en la tipus 2, com en la gestacional, l'objectiu del tractament és restaurar els nivells glucèmics normals, entre 70 i 105 mg/dl. En la diabetis tipus 1 i en la diabetis gestacional s'aplica un tractament substitutiu d'insulina o anàlegs de la insulina. En la diabetis tipus 2 pot aplicar-se un tractament substitutiu d'insulina o anàlegs, o bé, un tractament amb antidiabètics orals.

Els pacients de diabetis perden la funció de les cèl·lules beta productores d'insulina al pàncrees. Es poden cultivar cèl·lules mare humanes i estimular-les perquè es desenvolupin amb la funció de produir insulina. Aquestes cèl·lules productores poden ser trasplantades al pacient. Tot i això, l'èxit clínic en aquesta mena de tractament depèn molt encara del desenvolupament dels següents procediments.

Les cèl·lules trasplantades han de poder proliferar.
Les cèl·lules trasplantades es diferencien de forma específica a la seva posició.
Les cèl·lules trasplantades han de sobreviure a l'organisme del pacient receptor.
Les cèl·lules trasplantades s'han d'integrar al teixit-objectiu i al funcionament intern del pacient per a recuperar la seva funció.